La amistat és quelcom més que riure plegats ...

 Tots ens considerem amics d'algú altre, com a mínim d'una persona, però... quants de nosaltres actuem com a tals?? Què significa ser un bon amic??

  Un bon amic és aquell que riu si tu rius, plora perquè tu plores, pateix perquè et veu patir. És aquell que sap que el necessites, que t'abraça quan estàs trist sense que li demanis, el què t'aixeca quan caus i el qui està al teu costat malgrat saber que t'estàs equivocant.

  Un bon amic sap quan estàs bé i quan no, sense la necessitat que tu li diguis. És aquell qui fa el que calgui per descobrir què és el que tens. és el que no li importa com de lluny hagi d'anar per poder-te trobar per molt cansat que pugui estar.

   Un bon amic és aquell que malgrat les adversitats et vol continuar veient. El què truca simplement per sentir la teva veu i saber com estàs, encara que no tingui res per explicar. Qui busca qualsevol escusa per passar una estona plegats encara que pugui tenir altres plans.

  Un bon amic fa el què sigui si no estàs bé, no es queda mirant des de fora esperant que ho superis tot sol. S'implica, s'interessa i, el més important de tot, et dóna suport.

  Quants de nosaltres som conscients de tot plegat. La veritat és que poques persones ho són.

   Moltes d'elles es pensen que simplement dient-li que l'estimes ja són bons amics, què se n'ha fet de demostrar-ho?? Dir les coses no deixen de ser simples i miserables maraules buides de significat, a l'hora de la veritat el què realment compta són els fets.

  Sí, és cert. Són moltes coses a fer i, l'únic que en podem esperar a canvi és un tracte per igual, però si creus que aquella persona val la pena ho fas. Si no ets capaç de fer res al respecte sigues conscient del mal que li pots estar fent amb les teves paraules.

   Realment t'agrada que això sigui així?? A mi no m'agrada, així que desperta, obra bé els ulls, escolta el teu cor i analitza si demostres amb els teus actes el què vols que expressin les teves paraules.

Camins...

    Al llarg de la nostra vida ens trobarem molts camins, però només en podem seguir un de sol que serà el propi.

    Durant el transcurs d'aquest ens enam trobant moltes bifurcacions que ens obliguen a triar per on hem de continuar. Pot ser la decisió correcta o pot ser la equivocada, però mentre ho descobrim el camí ja recorregut va desapareixent darrera les nostres pases, deixant tan sols un fantasma en els nostres records de la seva existència.

    Quan comença el nostre viatge?

    És en el moment de néixer que trobem el punt de partida. Al començament iniciem el viatge cap al nostre destí en companyia dels qui ens an donat la vida i els que ens han d'ensenyar com afrontar-nos als obstacles que se'ns aniran presentant al llarg del camí. però, a poc a poc aquestes persones van desapareixent, ja sigui perquè han de seguir el seu propi camí o perquè ja han arribat al final del seu viatge.

    És a partir d'aquest moment que ens trobem cara a cara amb el món, és quan hem de posar en pràctica tot el què hem après per tal de poder continuar endavant, però ara tots sols.

    Qui sap, poder en alguna de les moltes cruïlles que ens trobarem al llarg del camí anem trobant alguna persona amb la què decidim fer plegats la mateixa ruta, però sense deixar de tenir present que cada un de nosaltres té que seguir el seu propi camí, pendre les seves pròpies decisions i tenir la oportunitat d'equivocar-se.

    Hi ha la possibilitat que en algun punt els nostres camins es tornir a separar i no s'estigui a temps de tornar endarrera, però això no té per què significar que més endevant no es puguin tronar a retrobar...

Una cosa és ben certa... a mesura que anem abançant en el nostre viatge pels senders de la vida, les nostres opcions aniran disminuint i les decisions que haguem de pendre adquiriran una major importància. És per això que ens hem de pendre un temps per decidir quin és el camí que realment volem seguir.

El poder...

    Poder de decirid, poder d'actuar, poder de canviarl les coses, poder de fer feliç, poder de desitjar, poder de fer mal, poder de satisfer, poder de fer desditjós/a...
  
    Hi ha moltes clses de poder, alguns de millors i altres de pitjors, però tots ells pomporten un gran compromís. el poder no sempre es bo ni pampoc sempre és dolent, però sempre comporta una gran responsabilitat.

    Quan una persona decideix obrir el seu cor i sincerar-se t'està proporcionant el poder de decidir i actuar, conseqüentment s'adquireix el poder de canviar les coses o conservar-les. El fet de decidir i actuar també et dóna la oportunitat i el poder de fer feliç, de fer mal i de fer desditjós. Mentres tant, la persona que t'ha obert el seu cor té el poder de somniar i de desitjar, i només tu disposes del poder de satisfer aquests somnis i aquests desitjos més profunds.

    Com n'arriba de ser de curiós oi? Es tracta clarament d'una reacció en cadena ramificada i poder molts de nosaltres mai ho havíem parat a pensar. Com és possible que un fet, un poder, ens comporti tantes responsabilitats? doncs, és així i n'hem de ser conseqüents i tenir-ho present, ja que el poder no sempre és bo si no s'utilitsa responsablement, amb seny i sota la consciència del què pot provocar.

    Tots tenim el poder d'escollir, de somniar, de desitjar, de fer feliç, d'obrir el nostre cor i, el més important de tots, el poder d'estimar. Però depèn de cada un de nosaltres com els volguem emprar i amb quina finalitat.

    Els somnis i els desitjos, com els bons records, són tresors que tots guardem als nostres cors i, només nosaltres, decidim amb qui els volem compartir. D'aquesta manera estem transferint, en part, el poder d'influenciar i intervenir en la nostra vida.


    Malgrat això,

             estic inmersa en el meu mar de somnis i desitjos a la espera d'alguna senyal o decisió per part de qui ara té el poder de canviar-ho tot o no canviar res...

Ser valent...

És el moment d'aturar-nos, agafar forces i afrontar de cara els nostres desitjos més profunds. És el moment de ser valents i deixar d'amagar-nos darrera d'un somriure i de posar-nos entrebancs.

En la vida sempre acaba arribant l'hora en què n'hem d'assumir el control i encaminar-la cap a on, només nosaltres, volem.

S'han d'assumir riscos, posar totes les cartes sobre la taula, deixar passar un temps i afrontar amb valentia el què arribi, tot això sense acabar de perdre mai aquella petita espurna d'ESPERANÇA que tots tenim amagada al nostre interior.

Hem de ser valents i actuar, per així no perdre'ns tantes coses, malgrat ignorar el què pasarà, perquè és només així com es poden fer les coses i el què per a mi significa ser valent.

Ser valent no significa ser capaç de caminar descalç sobre les brasses, ni ser capaç d'afrontar un lleó afamat. Ser valent no només és acudir a un examen malgrat saber les poques possibilitats que tens d'aprovar. No. Ser valent, per a mi, no significa això.

Per a mi, ser valent significa actuar impulsat pel teu cor i els teus desitjos més profunds, actuar malgrat no saber què pugui passar i malgrat esperar-te el pitjor. Ser valent significa corre un risc per fer el què creus que és el correcte sense importar-te i assumint plenament les conseqüències que això pugui comportar.



Per a mi això és el que significa ser valent i és quelcom que realment s'ha de valorar en una persona.



Hi ha una cosa que hem de tenir molt clara en aquesta vida:

Hem de fer el què nosaltres creguem correcte, sense deixar-nos influenciar per què diguin els altres, sense deixar que influeixin en les teves decisions per canviar-les.
Se'ls ha d'escoltar i valorar el què et diuen, però a l'hora de la veritat has de fer el què el teu cor et dictamini.

Hem de ser valents!!...

TE QUIERO...

Dos palabras muy simples pero que ocultan muchos sentimientos tras de ellas...

Hay quien se las toma a la ligera y no le importa emplearlas pero otras, como en mi caso, tenemos mucho cuidado e incluso nos cuesta mencionarlas.  ¿ A qué es debido?, es más sencillo de comprender de lo que realmente parece. Para algunas personas decirle TE QUIERO a otra no significa mucho más que lo que la palabra claramente expresa, pero para otras decir tal cosa implica darle consciencia del poder que tiene para lastimarte. Pero como todo acto callar también tiene sus consecuencias, ¿ qué puede pasar no pronunciarlas?
Quizá por negarnos a pronunciarlas nos estemos negando a nosotros mismos la posibilidad de ser felices gracias a esa otra persona en es especial

Sea como sea resulta que no es tan sencillo querer a alguien como nos ilustraban los cuentos de nuestra infancia.
Llamarle cobardía si queréis, no me negaré e incluso estaré de acuerdo, porqué sé que lo es. Cobardía al fracaso, al rechazo, al desengaño,  al ridículo, al sufrimiento e incluso... por estúpido que pueda parecer... Cobardía a la felicidad. Sí a la felicidad, porqué ya lo veis, para un posible buen resultado hay distintos de malos.

Sé perfectamente lo que muchos pensáis, la vida sin riesgos ni complicaciones no tendría sentido, " los golpes te hacen más fuerte", pero cuando no haces nada más que llevarte golpes uno tras otro acaba llegando aquel punto en que se destruye toda tu fortaleza. Puesto que hasta el muro más fuerte y resistente, con los golpes le acaban apareciendo grietas que con un golpe preciso lo acaba derribando convirtiéndolo en nada más que polvo.

Pero no os equivoquéis, no mencionarlo no significa no sentirlo. Querer a alguien no sólo implica decírselo, lo más importante es demostrárselo día a día con hechos. Es de ese modo como las personas nos sentimos realmente queridas. Son estas muestras de afecto las que nos ayudan a poder expresar nuestros sentimientos y exteriorizarlos, pero es también la falta de percepción la que hace que los encerremos en muestro interior bajo llave y no los dejemos salir, con la esperanza de poder controlarlos, de ahogarlos a la espera que llegue el día en que estos hayan desaparecido solos o con la ayuda de otra persona... aunque en realidad siempre seguirán estando ahí.

Les persones...

   Quants cops ens hem parat a observar les persones que ens envolten? Segurament mai o poder un parell o dos de vegades.
  Hi ha qui opina que els únics amics que són per sempre són els que es fan a la infància però... és això cert?
Des del meu punt de vista això no és del tot cert... quan som petits triguem molt poc temps a considerar una persona amiga nostre però a mesura que ens fem adults ens adonem que tenim opinions, idees i objectius diferents i per un motiu o altre els nostres camins es van distanciant i conseqüentment acabes perdent el contacte amb aquestes persones que, en un passat, van formar una part important de tu mateix.
  Però en aquest nou camí apareixen persones que sense nosaltres saber com ni per què acaben resultant una pesa clau o molt important per a nosaltres en la actualitat però, ho continuaran sent en el futur? això només el temps ho pot dir.

Sugarfree - Scusa Ma Ti Chiamo Amore

Scusa ma ti chiamo amore
non so dire nulla più
scusa se ti ho dato un nome
dico solo che sei tu
ridisegni il mio destino
e colori il desiderio dentro gli occhi miei

Io non ho più freddo
adesso che ho imparato a piangere
e non ho paura quando sento di rinascere
mi rimetto in gioco adesso
lascio correre il mio cuore verso di te

Non è troppo tardi
in tasca ora ho la libertà
puoi tirarla fuori quando vuoi

Una vita da riscrivere
nel tuo cuore
che ha mille pagine
sfoglierò poesie che parlano di noi
un amore che non ha età

Scusa ma ti chiamo amore e non posso dir di più
Scusa se non posso avere gli anni che hai ora tu
ma conservo quell'istinto per volare come un aquilone in libertà

L'amore non è convenzione
non si delimita
scorre nei nostri cuori ormai

Una vita da riscrivere
nel tuo cuore
che ha mille pagine
parlerò di un amore che
oltrepassa le distanze non si ferma mai
non si ferma mai

Ho una vita da riscrivere
nel tuo cuore
che ha mille pagine
sfoglierò poesie che parlano di noi
un amore che non ha età

Scusa ma ti chiamo amore
non so dire nulla più
scusa se ti ho dato un nome
ora puoi chiamarmi anche tu