Fa molt de temps degut a causes majors, que em superaven en les meves capacitats, em vaig fer una promesa que fins ara havia pogut complir sense dificultats inclús havent mantingut un parell de relacions... Vaig haver de soportar humiliacions, burles i enganys per part de la persona que més m'estimava en aquells moments i pels seus amics. Fins que un dia no vaig poder més. La decisió fou ferma i precisa:
" No permetre que cap altre home torni a entrar a la meva vida i m'arribi a importar fins al punt de fer-me patir per ell, pel que li passa o el què li pugui passar "
Fins ara ho havia aconseguit però on he fallat aquest cop? què ha passat? On m'he equivocat??
No entenc on m'he equivocat, on he fallat... Però ha estat així.
Em paso el dia amb un somriure inmens cara al públic però no no estic b... és cert em té molt preocupada , m'atreveria a dir que exageradament i inecesriament preocupada... i cad cop em costa més fer com si res...
No se que em passa... ni tant sols sóc capaç d'entendreu però la realitat és que he perdut la gana, no sóc capaç de concentrar-me i no puc dormir. I tot això perquè el meu cervell no deixa de buscar respostes i explicacions .
No se què és el que sento, no entenc aquest sentiment que m'oprimeix el cor només de pensar que li pot passar alguna cosa,però estic segura que si ho sapigués em seria tot més fàcil d'entendre i de pendre una decisió.El què si que se és que m'importa i molt... molt més del què m'he permès durant aquests anys... però possiblement ell mai ho arribi a saber ni entendre. Sempre em veurà com una amiga més, una més entre la resta sense gaire importància, o com una germana petita.
Però el fet és que mai arribarà a entendre fins a quin punt m'ha arribat a importar...
