Fa molt de temps degut a causes majors, que em superaven en les meves capacitats, em vaig fer una promesa que fins ara havia pogut complir sense dificultats inclús havent mantingut un parell de relacions... Vaig haver de soportar humiliacions, burles i enganys per part de la persona que més m'estimava en aquells moments i pels seus amics. Fins que un dia no vaig poder més. La decisió fou ferma i precisa:
" No permetre que cap altre home torni a entrar a la meva vida i m'arribi a importar fins al punt de fer-me patir per ell, pel que li passa o el què li pugui passar "
Fins ara ho havia aconseguit però on he fallat aquest cop? què ha passat? On m'he equivocat??
No entenc on m'he equivocat, on he fallat... Però ha estat així.
Em paso el dia amb un somriure inmens cara al públic però no no estic b... és cert em té molt preocupada , m'atreveria a dir que exageradament i inecesriament preocupada... i cad cop em costa més fer com si res...
No se que em passa... ni tant sols sóc capaç d'entendreu però la realitat és que he perdut la gana, no sóc capaç de concentrar-me i no puc dormir. I tot això perquè el meu cervell no deixa de buscar respostes i explicacions .
No se què és el que sento, no entenc aquest sentiment que m'oprimeix el cor només de pensar que li pot passar alguna cosa,però estic segura que si ho sapigués em seria tot més fàcil d'entendre i de pendre una decisió.El què si que se és que m'importa i molt... molt més del què m'he permès durant aquests anys... però possiblement ell mai ho arribi a saber ni entendre. Sempre em veurà com una amiga més, una més entre la resta sense gaire importància, o com una germana petita.
Però el fet és que mai arribarà a entendre fins a quin punt m'ha arribat a importar...
AAAAAAAAAAAAAA!!
ResponEliminaSem acaba de borra tot el putu comentari!! Soc negada...XD
Hi tornare!! XD
ResponEliminaAnna!! No et preguntis perquè del teus sentiments, ni els teus desitjos. Recorda el que has viscut al seu costat: afecte, detalls, sinceritat, comprensio....cada segon que heu viscut junts us uneix i us pertany per sempre. Petites coses que fem enormes.
La promesa si em permets és impossible. Si fins ara ho has aconseguit, perfecte. Però no pots crear una catifa de gel sobre teu, xk ets una gran persona amb un bon cor...i no pots deixar de sentir com aixi.
No et preocupis xl que passis o pugui passa. El passat ja no hi és, el futur no ens pertany, dons viu el present!
Viu i fes viure. Somriu i fes somriure. Sigues tu mateixa, i sentet com fins ara.
No pensis en el que has de fer, fes-ho, viu!!
Enga, no t'estanquis que la vida no s'atura.
Un peto petardaaaa
anna, jo també em vaig fer una promesa similar en el seu moment.
ResponEliminaDues relacions i les dues ben desastroses.
Vaig gelar el meu cor, fins que un dia, de sobte, va aparèixer el jordi i vaig necessitar el meu temps per adonar-me que, PER SORT!, no tots els tios són iguals i que la promesa qe m'havia fet era una grandiosa estupidesa.
Quan estimes algú, és inevitable trencar una promesa com aquella.
I és claríssim que n'estàs enamorada. Només cal que t'ho creguis.
I notis amb el somriure tonto que se't posa quan el mires i feu tonteries, com recordes els instants bonics i tendres i et ruboritzes. Només cal que recordis i contis (com a bona dona de ciències) les infinites vegades que penses en ell (i que somies en ell xD)
en fi, vampireta...
la resposta que busques la trobaràs en el teu interior
(ha faltat la música mística XD i tenir una capa i barba blanca, però és una llàstima, no sóc barbuda ^^")
(K)